Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

Quan tenia vint-i-un anys, Costa i Llobera escrivia El Pi de Formentor (1875), el més famós del seus poemes, influenciat per Victor Hugo. Hi ha en la seva obra de joventut, que més tard aplegaria en els volums Poesies (1885) i De l'agre de la terra (1897) el reflex de l'estètica i la sensibilitat romàntiques. Alguns anys més tard, publicava un nou aplec de poemes: Tradicions i fantasies (1903) on apareix, al costat d'uns elements romàntics ben definits, el ressò perceptible d'un modernisme que es dilueix fàcilment pels camins del classicisme noucentista. A Tradicions i fantasies hi ha el poema narratiu de més volada del poeta: La deixa del geni grec, sobre una possible estada d'Homer - amb el nom arcaic de Melesigeni - a Mallorca, que desperta l'amor de la sacerdotessa Nuredduna, que accepta el sacrifici de morir en lloc d'ell, dins la feresta grandesa de les coves d'Arta. Horacianes (1906), el seu gran llibre del noucents, representa la culminació de l'humanisme que el poeta havia escollit.
Finalment, publicarà el seu últim llibre: Visions de Palestina (1909), després d'un viatge a Terra Santa, on assaja la versificació paral.lelística pròpia de la poesia hebraica i aràbiga.

 

Mossèn Costa i Llobera

 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals